(arafa<d'1any)
...
Abans del coronavirus, a Tremp solia
morir una persona cada setmana. A vegades, dues. Els dols individuals,
en un poble, es transformen en comunitaris, perquè qui més qui menys es
coneix i els morts acaben sent una mica de tots. Cinquanta-nou
defuncions per un brot de covid-19 en una residència és una pèrdua per a
les famílies, però també per a la memòria col·lectiva de la capital del
Pallars Jussà. Se'n va d'una revolada una generació que va néixer amb
la guerra i que ha mort al llit d'una residència o en alguns casos
–pocs– en el d'un hospital.
Tremp és al Pirineu, lluny dels centres de decisió
política i de la majoria de radars periodístics. Si això hagués passat a
Barcelona, aquests dies no hauríem parlat de res més. La consellera de
Salut no hauria esperat que hi hagués 55 morts per desplaçar-s'hi. És
que ni l'oposició n'ha fet sang. Sembla com si el Pirineu i la gent gran
no servissin ni com a munició política. “I si fossin nens els morts?”,
es preguntava l'altre dia Neus Tomàs a Eldiario.es. Un escàndol
hauria sigut. Amb nens o amb adults, tant és. Amb gent gran, no. Perquè
ja els hem tret la condició de persones, començant per la manera com
ens hi referim. Deixen de ser homes o dones i parlem d'avis i àvies,
padrins i padrines, com si ja només tinguessin dret a existir per a uns
hipotètics néts que potser no han tingut mai. O sí. Però no els pot
definir un càrrec familiar, sinó una condició humana. La mateixa que els
neguem.
Albert Om 19.12.2020
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada