dimarts, 9 de novembre del 2021

pd 2295 Massa morts, massa silenci

 (arafa<d'1any)

...
Abans del coronavirus, a Tremp solia morir una persona cada setmana. A vegades, dues. Els dols individuals, en un poble, es transformen en comunitaris, perquè qui més qui menys es coneix i els morts acaben sent una mica de tots. Cinquanta-nou defuncions per un brot de covid-19 en una residència és una pèrdua per a les famílies, però també per a la memòria col·lectiva de la capital del Pallars Jussà. Se'n va d'una revolada una generació que va néixer amb la guerra i que ha mort al llit d'una residència o en alguns casos –pocs– en el d'un hospital.
Tremp és al Pirineu, lluny dels centres de decisió política i de la majoria de radars periodístics. Si això hagués passat a Barcelona, aquests dies no hauríem parlat de res més. La consellera de Salut no hauria esperat que hi hagués 55 morts per desplaçar-s'hi. És que ni l'oposició n'ha fet sang. Sembla com si el Pirineu i la gent gran no servissin ni com a munició política. “I si fossin nens els morts?”, es preguntava l'altre dia Neus Tomàs a Eldiario.es. Un escàndol hauria sigut. Amb nens o amb adults, tant és. Amb gent gran, no. Perquè ja els hem tret la condició de persones, començant per la manera com ens hi referim. Deixen de ser homes o dones i parlem d'avis i àvies, padrins i padrines, com si ja només tinguessin dret a existir per a uns hipotètics néts que potser no han tingut mai. O sí. Però no els pot definir un càrrec familiar, sinó una condició humana. La mateixa que els neguem.
Albert Om 19.12.2020

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada