Hi ha ara molts elements en la vida pública que apunten a una forta polarització: si jutgem a partir de l’agror dels debats parlamentaris catalans, i encara més dels espanyols, sembla que la tensió hagi d’esclatar d’un moment a l'altre, i destruir unes institucions construïdes amb tant d'esforç. A les xarxes socials, l'insult i la intransigència predominen sobre tot tipus d’acords. Si comparem diaris i tertúlies radiofòniques o televisives, el mal rotllo i la discrepància semblen reflectir una societat a punt de trencar-se en mil bocins, cosa que crea, en aquest moment pandèmic, més incertesa i angoixa.
Per sort, algú s'ha posat a estudiar seriosament la cohesió social a Catalunya i els resultats obtinguts ens retornen un altra imatge... Un diagnòstic que mostra que el perill d’enfrontaments greus existeix, però, alhora, que el nivell de convivència és encara prou elevat... la convivència és relativament bona i es troba en nivells una mica per damunt dels que s'han pogut mesurar en els països del nostre entorn... Valorar millor la convivència propera que la general denota que el discurs públic està donant una versió més crispada de la situació de la que la ciutadania percep realment; és a dir, que els possibles conflictes no són tan freqüents ni greus com els pinten els mitjans de comunicació que, per cridar l’atenció, sovint exageren els problemes... les posicions extremes en relació a l’independentisme, sigui a favor o en contra, no fan disminuir la confiança en les persones... Tot apunta, doncs, que seguim sent un poble negociador, i, malgrat tot, bastant ben avingut.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada