(arafa<d'1any)
Un dels problemes que ha comportat l'enorme difusió d’imatges al cinema i
la televisió, per no parlar de la fotografia –les tres coses,
invencions relativament modernes–, ha estat la manca de descripcions a
les novel·les. Les persones encara hi són una mica descrites, però hi ha
molt pocs novel·listes que descriguin detingudament un paisatge, els
mobles d'una casa o el parament d'una taula abans d'un àpat important.
Se suposa que un lector d’avui, quan li parlen de la vaixella o la
cristalleria d’una casa d’upa, el dia de Nadal, sap perfectament com són
aquestes coses: no cal que li expliquin en una o dues pàgines, tal com
ho feien els novel·listes anglesos pijos, com són unes copes de cristall, els plats de bona ceràmica o la coberteria...
Mercè
Rodoreda lloava el tractament dels detalls en tota novel·la... “I la
casa estava tota voltada de jardí i entre les ombres i
l’anar i venir de les branques i la casa amb totes les persianes
tancades i aquell vent i les fulles passejant-se i volant, caminava [el
personatge] amb el cor encongit” (La plaça del diamant). Massa
polisíndeton (i... i... i), endemés, heretat en desmesura per Irene
Solà, sense que hagi pagat, que se sàpiga, els drets d'autor
corresponents.
Jordi Llovet 19.12.2020
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada