ARA diumenge 29 de gener del 2017
L'OBERTURA CATALANA (i 2)
Àngel Castiñeira
(Continua...)
... el govern espanyol ha passat de l’etapa de la contenció del rival a l’etapa de la dissuasió, per la via jurídica. És, sens dubte, el territori que millor dominen i on se senten més còmodes. Estem parlant d’una defensa ofensiva. No prenen la iniciativa, no fan cap proposta alternativa o constructiva, sinó que -reactivament- ataquen judicialment per defensar la posició assolida. Són experts a filtrar a la premsa investigacions sub judice, a fer que la Fiscalia afini les causes, a destituir jutges i fiscals poc obedients, a imposar reformes exprés dels tribunals, a espiar representants del Govern a l’estranger o a aprovar lleis de seguretat nacional ad hoc. L’ofensiva jurídica -que comportarà inhabilitacions (hi ha qui diu que fins i tot ja estan assignades les penes)- permet al govern espanyol reservar-se encara una posterior ofensiva política basada no necessàriament en la suspensió de l’autonomia, sinó en el control de la Generalitat i en el buidatge definitiu de les seves competències. Aquesta etapa correspondria, des de la seva estratègia, al final de la partida, l’escac i mat.
La forma de maniobrar del govern català en el mig joc és aparentment ambivalent. Ha combinat jugades de gran audàcia amb mostres públiques de feblesa interna entre les forces impulsores del projecte...
El nerviosisme per la part espanyola és evident, sobretot per la incertesa de no saber quina serà la reacció internacional davant la reclamació del referèndum. Malgrat els anys d’experiència, la brigada diplomàtica espanyola no té el domini internacional ni la impunitat que localment pot imposar la Brigada Aranzadi, per la qual cosa cada petit èxit que assoleix li pot sortir caríssim...
...
Ja que hem fet servir la metàfora del joc dels escacs, deixeu-me acabar amb un darrer apunt. És molt curiós adonar-se que els peons, que en l’obertura del joc o en el mig joc tenen un valor mínim d’1, al final poden significar l’esperança de guanyar la partida. Com és sabut, en l’etapa final cada peó existent es torna més important per la seva capacitat de promoció. No som encara en l’etapa final, és cert. És més, el mig joc pot ser més llarg del que molts pensen. Però convindria no oblidar que en la particular partida catalana la veritable iniciativa l’han duta sempre els peons.
Àngel Castiñeira
(Continua...)
... el govern espanyol ha passat de l’etapa de la contenció del rival a l’etapa de la dissuasió, per la via jurídica. És, sens dubte, el territori que millor dominen i on se senten més còmodes. Estem parlant d’una defensa ofensiva. No prenen la iniciativa, no fan cap proposta alternativa o constructiva, sinó que -reactivament- ataquen judicialment per defensar la posició assolida. Són experts a filtrar a la premsa investigacions sub judice, a fer que la Fiscalia afini les causes, a destituir jutges i fiscals poc obedients, a imposar reformes exprés dels tribunals, a espiar representants del Govern a l’estranger o a aprovar lleis de seguretat nacional ad hoc. L’ofensiva jurídica -que comportarà inhabilitacions (hi ha qui diu que fins i tot ja estan assignades les penes)- permet al govern espanyol reservar-se encara una posterior ofensiva política basada no necessàriament en la suspensió de l’autonomia, sinó en el control de la Generalitat i en el buidatge definitiu de les seves competències. Aquesta etapa correspondria, des de la seva estratègia, al final de la partida, l’escac i mat.
La forma de maniobrar del govern català en el mig joc és aparentment ambivalent. Ha combinat jugades de gran audàcia amb mostres públiques de feblesa interna entre les forces impulsores del projecte...
El nerviosisme per la part espanyola és evident, sobretot per la incertesa de no saber quina serà la reacció internacional davant la reclamació del referèndum. Malgrat els anys d’experiència, la brigada diplomàtica espanyola no té el domini internacional ni la impunitat que localment pot imposar la Brigada Aranzadi, per la qual cosa cada petit èxit que assoleix li pot sortir caríssim...
...
Ja que hem fet servir la metàfora del joc dels escacs, deixeu-me acabar amb un darrer apunt. És molt curiós adonar-se que els peons, que en l’obertura del joc o en el mig joc tenen un valor mínim d’1, al final poden significar l’esperança de guanyar la partida. Com és sabut, en l’etapa final cada peó existent es torna més important per la seva capacitat de promoció. No som encara en l’etapa final, és cert. És més, el mig joc pot ser més llarg del que molts pensen. Però convindria no oblidar que en la particular partida catalana la veritable iniciativa l’han duta sempre els peons.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada