... Parlant aquests dies amb amics i familiars, m’adono de fins a quin punt
ha arrelat el sentiment que com a humanitat estem en un hivern, en una
foscor, sense sortida. És, en bona part, una crisi d’autoestima: hem
deixat de creure’ns prou savis, diligents i solidaris per afrontar
col·lectivament els reptes que ens assetgen, i ens aferrem aïllats a un
benestar precari i amb els dies comptats. Estrafem il·lusió davant els
nostres fills i els maquillem com podem un futur que veiem molt negre. I
se’ns fa molt difícil creure que els fantasmes de Nadal, per
sobrenaturals que siguin, faran dels Scrooge en què ens hem convertit
persones de bona voluntat. ¿Som pitjors que tants desesperançats del
passat que veient-ho tot igual o més negre van acabar tenint prou
energia i generositat per construir un futur millor? Jo crec que no i
estic segur que, si paréssim bé l'orella, un espectre del passat ens
diria que hi ha models de societat que estenen la foscor i no deixen
penetrar els rajos propicis, fins que un dia -un Nadal- alguns comencen a
viure d'una altra manera i descobreixen que, fent-ho, se'ls descongela
la humanitat i tornen a tenir futur. No crec que passi aquest Nadal, ni
el que ve, però estic segur que cada Nadal conspira, amb l'ajut dels
seus fantasmes, contra el fatalisme i la desesperança.
Albert Pla Nualart, 2.1.2022
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada