Hi ha un àmbit que sovint es menysté, de manera per a mi incomprensible, i és el simbòlic: el reconeixement de la nació dins i fora d'Espanya. No cal recordar que Vicens Vives deia que el motor vital dels catalans és la voluntat de ser. Una manera assenyada –i plenament constitucional– d’iniciar aquest camí és permetre a les seleccions esportives catalanes competir internacionalment, almenys en els campionats d’àmbit europeu. Els britànics concorren junts als Jocs Olímpics, però Anglaterra, Escòcia i Gal·les tenen equips propis en la resta de competicions. És una solució pròpia d'un país que gestiona amb intel·ligència la seva pluralitat. No és normal que, a Catalunya, els ciutadans de tot origen puguin celebrar al carrer els èxits del seu equip nacional (sigui Espanya, l'Argentina o el Marroc) i que els que ens sentim principalment catalans –que encara som una bona colla– no ho puguem fer.
El Procés no va eclosionar només per diners, ni per gestionar l’aeroport del Prat; va eclosionar, també, perquè la identitat nacional catalana té tant de dret a expressar-se com qualsevol altra. La gestió de la identitat, com sap qualsevol analista de la realitat europea, és avui un afer de primera magnitud. Si algú considera pueril aquest argument, li recomano que compari les audiències de la nit electoral d'avui amb la de qualsevol partit de la pròxima Eurocopa de futbol.
