Que encara algú s’enfadi o es neguitegi perquè una cantant surt a
l'escenari amb els pits al descobert és gairebé una anècdota divertida.
De veritat això pot resultar escandalós quan sabem que mig país passa
les vetllades enganxat a tota mena d’espectacles pornogràfics? Quan la
vestimenta de la majoria d’actrius i cantants es basa en ressaltar els
òrgans considerats més eròtics?... ¿tota transgressió duta a terme per una dona és feminista, i per tant alliberadora? No està tan clar, òbviament...
Que els pits femenins siguin tabú no és més que una convenció cultural,
igual que no mostrar el cul; o com la de no mostrar el cabell femení
entre els musulmans. En cultures diferents de la nostra ho considerem
una mostra de dominació dels homes, que imposen a les dones com han de
ser, com s'han de vestir, què poden o no poden fer. Però quan es tracta
dels nostres pits, ah, això és diferent, són els nostres costums i això
no es toca...
Hi ha, però, una petita contradicció, que és la que dona interès al
tema. Els homes sempre han cosificat les dones... Per això
les dones som vistes fonamentalment com a cossos, cossos provocadors, la
visió dels quals aparentment trastorna els homes i els pot fer cometre
ximpleries. Per defensar-se’n, les dones han d’amagar el cos; mostrar-lo
és incitar a posseir-lo. Si elles l’amaguen, la gràcia és poder
veure’l, una manera simbòlica de posseir-lo una mica. En ensenyar un
tros més de cos, en certa manera, les dones reafirmem pertànyer al destí
designat, ens deixem posseir simbòlicament; ells hi guanyen una mica...
Marina Subirats,27.8.2023
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada