pd 985

​ARA, 17 de desembre del 2016
LA CRUELTAT S'ENCOMANA

Carles Capdevila
​

La cultura de la crueltat avança, i està guanyant. Té extrems notoris com el bullying, els abusos, els desnonaments, el maltractament als refugiats. Té alhora un substrat social i diria que fins i tot cert suport intel·lectual.

La crueltat és indiferència o plaer en el patiment dels altres. El pas previ a la indiferència és la resignació. És assumir que el món és així i no el podem canviar, és entendre i acceptar que la vida és dura, i donar per bo que l’única solució és acostumar-s’hi, aguantar. Aquest discurs arriba a culpabilitzar el dèbil, perquè s’ensorra davant de violències físiques o verbals o grupals que trobem normals.

Una societat resignada passa a ser indiferent. I el següent pas és el gaudi en el patiment aliè. L’individualisme i la competitivitat són ingredients bàsics en aquesta recepta. Partim d’un malestar personal, que ens mereixeríem més, i per tant celebrem fracassos aliens, derrotes dels nostres “rivals”. Ja li està bé. S’ho ha buscat. Què és pensava, que a ell no li tocaria el rebre?

... persones amb formació i capacitat discursiva argumenten i exerceixen la crueltat. Hi ha articulisme i tertulianisme agressiu, insultant, que busca la humiliació, el descrèdit, que ridiculitza la compassió, que es permet fer burla dels que pateixen des d’una superioritat immoral.

No és la ment la que ens lliurarà de la temptació de la crueltat que tots podem tenir, sinó el cor. L’educació. L’exemple. El contagi. Però ara per ara mediàticament la crueltat és més seductora, comercial, addictiva. I cal anar alerta perquè es comença sent voyeur de les accions cruels, gaudint-ne en silenci, i un cop superada la primera barrera se n’acaba sent practicant.