dimecres, 5 d’abril de 2017

pd 986

​ARA, 25  de desembre del 2016
CARTA (DE NADAL) ALS FILLS (1)
Ignasi Aragay

Us estimo. Molt. No us ho acostumo a dir, oi? Però quan arribes als cinquanta anys i fas balanç, què en queda? Poques coses essencials, i entre aquestes, vosaltres al centre, donant sentit al que no en té gaire: sou alhora un xuclador i un generador d’energies. Sou un neguit permanent i un incendi inapagable de felicitat. Sí, més o menys ho sou tot. Traieu el millor i el pitjor dels pares. Ens feu pensar, ens feu riure, ens feu plorar, feu que ens qüestionem a nosaltres mateixos, feu que ens enrabiem, i tot això sense fer ni la meitat del que voldríem que féssiu... I ves per on faríem el que fos per vosaltres, però sabem que al capdavall heu de recórrer sols el vostre camí. No és fàcil: no se us pot ajudar ni massa ni massa poc. Hiperprotegir-vos és debilitar-vos. Deixar-vos anar és patir en silenci. 

I tanmateix toca deixar-vos anar. Observar-vos en la distància, si pot ser en la mitjana distància. Aconsellar-vos tot i saber que no seràs mai del tot escoltat... però alguna cosa queda. No fer-te pesat ni fer-te absent. Ser-hi, senzillament, per quan et necessitin. Ser pare o mare és una cura d’humilitat permanent. Ets molt important i al mateix temps no ets res. Durant uns anys ets com un déu o una deessa imprescindible i després, a poc a poc, vas perdent poder i influència fins a convertir-te en accessori. Un accessori de luxe, si voleu, una peça de col·leccionista, revestida de sentimentalitat, però accessori al capdavall. És així i així ha de ser. Llei de vida.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada