ARA dimarts, 8 de gener del 2017
ALS FILLS, ENCARA
Ignasi Aragay
Ara que ja sabeu com us estimo i com entenc i pateixo la vostra llibertat, goso encara afegir-hi alguna cosa més: el mateix de la carta anterior, però dit d’una altra manera. Perdoneu-me la insistència. Els pares, ja ho sabeu, podem ser molt pesats, coses de l’amor incondicional. D’una banda sempre empetitim els fills i de l’altra sempre n’esperem massa...
... no em desplau tant la informalitat dels joves com la poca empenta que a voltes demostreu, aquest deixar-se portar. M’entristeix molt, molt, quan parleu com vells derrotats i desesperançats, conformistes, apàtics. El món va massa malament per renunciar a transformar-lo. I la vida és massa meravellosa per viure-la només de passada. Quin horitzó pot tenir algú que als 18 anys no vol canviar les coses? El pessimisme remugaire fa llàstima en algú gran, sí, però en un jove és descoratjador, desconcertant, és un fracàs ... ¿Es pot ser jove i no rebel, no inquiet?
Ni que sigui des d’un escepticisme lúcid, hi ha tantes coses en les quals creure, tantes causes per les quals lluitar!... Tantes! Totes venen de lluny i no s’esgotaran en la vostra vida. Demanen, a més, el gest generós d’entendre que formeu part d’una cadena, que algú us ha precedit en l’esforç i que algú n’agafarà el relleu. Demanen el vostre petit gran gra de sorra, el vostre compromís. Res més.
...
Ara que ja sabeu com us estimo i com entenc i pateixo la vostra llibertat, goso encara afegir-hi alguna cosa més: el mateix de la carta anterior, però dit d’una altra manera. Perdoneu-me la insistència. Els pares, ja ho sabeu, podem ser molt pesats, coses de l’amor incondicional. D’una banda sempre empetitim els fills i de l’altra sempre n’esperem massa...
... no em desplau tant la informalitat dels joves com la poca empenta que a voltes demostreu, aquest deixar-se portar. M’entristeix molt, molt, quan parleu com vells derrotats i desesperançats, conformistes, apàtics. El món va massa malament per renunciar a transformar-lo. I la vida és massa meravellosa per viure-la només de passada. Quin horitzó pot tenir algú que als 18 anys no vol canviar les coses? El pessimisme remugaire fa llàstima en algú gran, sí, però en un jove és descoratjador, desconcertant, és un fracàs ... ¿Es pot ser jove i no rebel, no inquiet?
Ni que sigui des d’un escepticisme lúcid, hi ha tantes coses en les quals creure, tantes causes per les quals lluitar!... Tantes! Totes venen de lluny i no s’esgotaran en la vostra vida. Demanen, a més, el gest generós d’entendre que formeu part d’una cadena, que algú us ha precedit en l’esforç i que algú n’agafarà el relleu. Demanen el vostre petit gran gra de sorra, el vostre compromís. Res més.
...
Prefereixo joves i fills que em retreguin el meu tebi compromís, la
meva possible hipocresia o la meva comoditat de predicador ben pagat que
no els que s’ho miren tot des de la barrera. Prefereixo un jovent que
m’incomodi que un que em complagui. Prefereixo que els fills
s’equivoquin per voler fer massa i anar massa ràpid que no per prudents i
passius. La seva revolta potser no serà la meva, però serà... O el que sigui. Però que sigui! Per això us dic que els joves
només teniu dues alternatives: ser o ser. La resta és enterrar-vos en
vida, decebre i decebre-us. Ànims i molta sort! I feu el que feu, us
estimaré sempre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada