ARA, dissabte 5 de novembre del 2016
AMICS
Sílvia Soler
S'ha mort un bon amic del meu pare. Tenia noranta anys... Em sap greu, entre altres coses, perquè quan el veia imaginava com hauria pogut anar envellint el meu pare...
...
Tot d'una, sense adonar-me'n ni ser-ne conscient, m'he preguntat com hauria estat el retrobament d'aquests dos amics, tants anys després. He imaginat l'abraçada, les bromes i les rialles recordant els vells temps. I he desitjat per enèsima vegada poder ser creient i confiar que, efectivament, hi ha un cel on, després de morts, tots retrobarem les persones que estimem i podrem abraçar-les.
No m'estranya gens ni mica que la humanitat hagi buscat refugi en aquesta fantasia per poder suportar el dolor infinit que és assumir que no veurem ni abraçarem mai més els que van marxant.
I, com ja he fet altres vegades en situacions semblants, m'he concedit una estona - res, un parell de minuts - per creure que és veritat. He pogut sentir l'alegria del meu pare pel retrobament amb l'amic i els he vist marxar agafats per l'espatlla. La meva mare també hi era i el saludava amb afecte.
Encara amb el somriure als llavis, he tornat a la realitat. Com quan s'acaba una bona pel·lícula i encenen els llums del cinema i t'enxampen amb les llàgrimes cara avall.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada