...Si a la dècada dels anys 60, gràcies al creixement econòmic combinat amb
l’estat del benestar, el proletariat occidental es va aburgesar –així
ho denunciava el marxisme– i feliçment va créixer la classe mitjana, ara
tenim que la classe mitjana es proletaritza, fins al punt que hi ha
molta gent amb estudis i feina que viu al límit de la pobresa... D'aquí la crisi dels partits clàssics i l'emergència de líders carismàtics
populistes que connecten amb les pors i decepcions dels néts i besnéts
de la postguerra, que veuen que ja no viuran el progrés dels seus pares...
La ultradreta fa una denúncia histèrica i emocional que busca culpables de pel·lícula,
malvats terribles que van a parar tots al sac de la dita “casta”. I qui
és la casta? Doncs en realitat som gairebé tots: els polítics en
genèric, els funcionaris apalancats que viuen dels nostres impostos –se
suposa que des d'un conductor d'autobús fins a una infermera–, els
empresaris corruptes, els periodistes manipuladors, els sindicats
aprofitats… Tots aquests són (som) els enemics interns. I després,
esclar, hi ha els externs: l’allau d’immigrants que ens volen envair per
prendre’ns el pa i canviar la nostra identitat. I encara hi ha els
interns/externs que qüestionen l'ordre moral i natural de les coses: el
nou feminisme, els canvis de gènere que acabaran amb la masculinitat i
la família, els ambientalistes que van contra la pagesia.
Tot plegat, ben sacsejat, remenat i esbravat, ha donat peu als discursos
populistes d’ultradreta que prometen tornar a l'ordre (sense
especificar ben bé quin) i fer que governin els millors. Els millors,
esclar, sempre són ells. I les solucions acaben sent personalistes i
autoritàries...
Ignasi Aragay, 26.11.2023
