... a banda de tots els problemes derivats dels plans d’estudi, de les
noves tecnologies, de l’infrafinançament i d’altres variables, tenim un
problema en l'educació dels nostres infants, més enllà de l’adquisició
de coneixements. I en aquest terreny, esclar, l'actitud dels pares hi té
molt a veure. Una mare... va admetre que no
podia evitar voler donar als seus fills tot allò que ella no havia
tingut quan era petita o joveneta. Una mena d’incapacitat per dir no i
per posar límits, un desig irreprimible d’evitar als fills qualsevol
mena de frustració. En aquest marc mental dels pares i mares actuals, podem intuir que
canviar les tradicionals notes acadèmiques per un genèric i mel·liflu
“progressa adequadament” no va ser precisament un encert... posar límits a les criatures, dir no, ser exigents, requereix un esforç
cent vegades superior a deixar-los fer. Cal ser tenaç –o pesat–, donar
exemple, suportar les seves rebequeries o fins i tot assumir que pots
caure’ls malament ...
Hi ha encara un altre element, crec, que deteriora la feina dels
ensenyants i, en conseqüència, la qualitat del nostre ensenyament. No
conec cap docent que no se’n queixi: els pares, d’un temps ençà, es
veuen amb cor de discutir i fins i tot censurar les decisions dels
mestres (molt més que no pas les opinions dels seus fills i filles)... Hem de ser capaços de transmetre –i, per tant, exigir– a les noves
generacions compromís, capacitat de crítica i rebel·lió i el valor de
l'esforç. No sembla pas tan difícil...