La reparació de la memòria del president Companys, detingut (amb la
col·laboració necessària dels nazis a França), empresonat, torturat i
finalment afusellat pel franquisme el 15 d'octubre de 1940, després d'un
judici farsa i un consell de guerra sumaríssim, és una vella i justa
reivindicació del sobiranisme català. Aquesta setmana, més de vuitanta
anys després, el govern d'Espanya, a petició del Govern de la
Generalitat, ha reconegut la nul·litat del judici i el consell de guerra que van condemnar Companys,
i els ha considerat il·legals i il·legítims. Així mateix, es declara
explícitament que Companys (l'únic president de govern executat pels
feixistes en tot Europa) va ser assassinat per la seva militància i pels
càrrecs que ocupava, singularment per ser el president de la
Generalitat de Catalunya: “per haver estat advocat dels sindicats únics i
de la CNT, per haver organitzat la Unió de Rabassaires, per haver estat
fundador d'Esquerra Republicana, per haver proclamat la República el 14
d’abril de 1931, i per càrrecs públics exercits durant la Segona
República, concretament, per haver ocupat la presidència de la
Generalitat”, diu el text.
Tanmateix, la Comissió de la Dignitat ha rebut malament la mesura del
govern espanyol. Troben que arriba tard i malament, que és fruit de la
mera conjuntura política i que allò que caldria seria que l'estat
espanyol (se suposa que a través del cap de l'estat, que és el rei Felip
VI) demanés perdó a Catalunya i les institucions catalanes per
l'assassinat del president Companys.
També és mala sort que tot es faci tan malament... Això passa perquè
l'independentisme català s'ha deixat anar per un pendent de rancúnia,
suspicàcia i populisme que el fa estar molt més pendent d'identificar
traïdors i venuts que de fer política amb els recursos que té a mà... Per aquest camí es poden fer moltes coses, però no n'hi ha cap que s'assembli a una República.
