Els que vam néixer amb un aparell de televisió a casa hem tingut una
educació informativa audiovisual i estem avesats a les racions
explícites de sang i fetge que serveixen a l'hora de sopar. Al final,
passen el drap dels esports i el temps i la pantalla queda neta dels
esquitxos de carn i metralla, fins a l'endemà. No és que ens hàgim
convertit en espectadors sense pietat, però hem desenvolupat una
tolerància alta a la contemplació de calvaris. Ens hem acostumat a veure
els crucificats del món. En canvi, a les generacions que van comprar el
primer televisor i que fins aleshores havien hagut de consumir les
notícies llegides o escoltades, les imatges de la guerra o de la fam
se’ls feien especialment insuportables: “Apaga això, que m’amargarà el
sopar”.
En un recompte gens exhaustiu, a aquella hora hem vist morir de fam o
sota les bombes famílies de Biafra, el Vietnam, Cambodja, Bangladesh,
Angola, Etiòpia, Líbia, el Salvador, Ruanda, el Kurdistan, Darfur,
Iemen, Bòsnia, Kosovo, l'Afganistan, l'Iraq, Síria i ara les d’Ucraïna i
Gaza. Sempre són els mateixos plors, les mateixes mirades perdudes, els
mateixos ventres inflats, les empentes per posar-se unes farinetes al
plat, les ferides obertes, la runa del que abans eren cases, la mare
desolada amb un fill mort als braços. A aquestes altures de la història,
per més alt que tinguem el llindar de compassió pel dolor aliè, veure
que en aquest món sempre hi ha algú condemnat a morir clavat a la
mateixa creu fa una vergonya insuportable.
Antoni Bassas, 30.3.2024
