El futbol mou passions, que són esportives i polítiques. Tot i la seva
mala fama, tot i el populisme antipolític, tot és política; també en fan
els que en passen o la menystenen...
Quan algú diu que l’esport no és política, a molts boomers ens ve al cap l'ocurrència cínica de Franco: “Haga usted como yo y no se meta en política”.
El 1974, ara ha fet 50 anys, encara amb el dictador viu, el Barça de
Cruyff va golejar 0-5 el Madrid al Bernabéu i Catalunya ho va celebrar
com una victòria. L’equip que era més que un club (no teníem ni tenim
selecció catalana) derrotava l'equip del règim dictatorial. El Barça
representava aleshores el catalanisme popular transversal. Encara ara?...
Otegi ja va dir l'altre dia, abans de la semifinal, que no anava ni amb
Espanya ni amb França, els dos estats que impedeixen que hi hagi una
selecció basca (i catalana). Com jo, molts vam veure el partit pensant
que si guanyaven, seria gràcies a catalans i bascos, i així ens en
podríem alegrar; i si perdien, perdria Espanya i ens estalviaríem més
dosis de nacionalisme patrioter. És una forma qualsevol d’autoengany
pragmàtic...
La composició de la selecció espanyola representa la diversitat que
tant li costa de pair a la política espanyola... Ni Lamine
Yamal, ni Dani Olmo, ni Nico Williams no parlen de política, però la
seva mera existència és un missatge polític a favor de la immigració i
de la pluralitat. Mbappé sí que n'ha parlat, i ha contribuït a la
derrota de la França xenòfoba.
Ignasi Aragay, 14.7.2024
