... És molt més fàcil destruir que construir. És més fàcil la
irresponsabilitat i el ja us ho fareu que la responsabilitat i el
compromís. És més fàcil anar a la contra que sumar. És més fàcil tirar
pel dret individualment que buscar acords col·lectivament... És més fàcil la queixa destructiva que la
crítica constructiva. És més fàcil el rebentisme que arremangar-se quan
les coses van mal dades. És més fàcil polaritzar que buscar consensos.
És més fàcil extremar-se que centrar-se...
La democràcia és complicada ... Degradar i tensar una democràcia és
relativament senzill. Ho era als anys 20 del segle XX –i ja sabem què va
passar– i ho és avui, un segle després. La democràcia està en perill,
assetjada. Des de dins –desafecció, populismes, tendències autoritàries,
demagògia, mal govern– i des de fora... sabem que hem reculat, que les democràcies liberals estan patint una
crisi estructural i de legitimitat profunda: tenim jutges que fan
política, tenim polítics que desmunten les institucions des de dins i
enverinen la convivència, tenim ciutadans que se senten abandonats i
passen de tot. La dinàmica destructiva s'ha tornat a ensenyorir de
l'àgora pública i de les mentalitats. Flota en l'ambient alguna mena de
gen ideològic destructiu. Ho veiem en el nivell degradat dels debats, en
la cridòria insultant de les xarxes socials, en el pessimisme educatiu,
en la fractura creixent entre un nosaltres i un els altres, en les pors reals o exagerades... Explotant barroerament totes aquestes disfuncions, sorgeixen com si res
personatges messiànics lamentables que criden contra el poder, contra la
política –així en genèric, sense dir quina política–... Tota aquesta brutícia incívica i pseudodemocràtica sura en l'espai
polític i digital i ens embruteix dia a dia, subreptíciament. Ens empeny
a la destrucció...
Ignasi Aragay, 23.6.2024
