Els estudiants han fet vaga, convocats sota el lema "Volem ja el model d'examen de les PAU"...
Podríem ironitzar sobre les ganes que deuen tenir els alumnes de
posar-se a estudiar, perquè encara falten vuit mesos per a l'examen,
però la vaga no fa gens de gràcia. Més aviat és un senyal dels problemes que arrossega el sistema educatiu, que és que, al final,
importa més aprovar que aprendre... I d'això, els nois en tenen poca culpa. En el món que s'han trobat, els
dos anys de batxillerat són una mena de compte enrere abans d'un examen
final socialment presentat com la fi del món, fins al punt que els
vaguistes afirmen amb un dramatisme digne de millor causa que "estan
jugant amb la salut mental i el futur de desenes de milers d'estudiants,
afegint [a la prova] encara més dificultats, estrès i incertesa".
Els entenc: en una societat que avorreix la incertesa, sacralitza el
resultat i menysté els processos per arribar-hi, no saber com serà
l'examen de la seva vida d’aquí vuit mesos és un
daltabaix. Dit d'una altra manera, un bon batxillerat seria aquell en
què no importés gaire quin seria el model d'examen final perquè amb el
currículum après, l'alumne es veuria amb cor d'afrontar amb garanties
qualsevol mena de test. Aquí no: s’anuncia que els criteris de correcció
inclouran la pèrdua de punts per faltes d'ortografia i tothom ha
tremolat. La pregunta no hauria de ser què haig de fer per aprovar sinó
si amb aquest títol que donen a Catalunya estaré més preparat per
guanyar-me la vida. Perquè a la vida no saps mai com serà el model
d’examen.
