...era
un propòsit freqüent entre els escriptors i els artistes del segle XIX:
un poeta fa una obra amb l’anhel no exactament de “viure o ser recordat
eternament”, sinó amb la idea que alguna cosa de l’eternitat es faci
present, pel llenguatge mateix, contra el triomf de la mort del poeta,
del poema i del lector.
És un propòsit que avui ens resulta quasi inconcebible perquè
l’eternitat no escau ni tan sols a l'univers, i la mort no preocupa
gaire la gent, tothom adelerat cap a un divertiment o altre...
Res d’això, o quasi res no ha resistit el pas del temps i l'auge de la
gresca sense substància, el moviment, el soroll, l’obsolescència, la
trivialitat o la desaparició de l’artesania.
Jordi Llovet, 15.6.2024
