Tots recordem els dossiers falsos dels governs del PP, la gravació de la
conversa de la Camarga, que Método 3 va atribuir a José Zaragoza, del
PSC; o bé, anys abans, les ajudes econòmiques que Fèlix Millet, per
inspiració de CDC, va concedir al partit d’Àngel Colom i Pilar Rahola,
escindit d’ERC.
Ara és ERC qui està en fals, després de molts anys de presumir de pau
interna, de comportament irreprotxable i fins i tot –en el cas de
Junqueras– de bondat personal... No sembla una batalla ideològica, sinó una lluita
entre la renovació inajornable i la reivindicació personal d'un líder
que no vol plegar sense sotmetre’s al veredicte de les urnes, que li han
estat vedades.
Els republicans han de valorar que, si més no, els seus adversaris
electorals s'estan abstenint de burxar la ferida. Els silencis de Junts i
del PSC són certament notoris, i això sens dubte té a veure amb el fet
que ERC, malgrat ser un animal ferit, continua tenint la clau de la
legislatura catalana...
Els negociadors d’ERC, comandats per Rovira, volen i dolen, perquè si
s’investeix Illa a canvi d’un bon acord de finançament serà el mateix
Illa, com a president, qui se'n beneficiarà... Els socialistes, almenys, saben que ERC no està en disposició
d’afrontar una nova cita amb les urnes... almenys en solitari: se senten
veus que demanen un nou Junts pel Sí, o un front populaire a
la francesa, amb la CUP. Però ara aquestes opcions sonen desesperades.
El millor per al partit seria instal·lar-se a l’oposició i llepar-se les
ferides. Si el preu a pagar –un president “del 155”– és excessiu, ho
haurà de dir una militància crispada, dividida i decebuda.
Toni Soler, 7.7.2024
