La meva intenció és justament interpel·lar –per si de cas els arriba–
les persones que potser no van néixer aquí; que fins i tot van
desenvolupar una antipatia envers el català –tot percebent-la com una
llengua imposada– quan, a l'escola, es van sentir en desavantatge
respecte als nadius catalanoparlants; que han aconseguit construir-se
una vida sense haver de fer res més que l'exercici de comprendre la
llengua catalana quan altra gent la parla –sense parlar-la ells–, i que,
finalment, s'han reproduït i han dut al món personetes que –ara ja sí–
tenen l'oportunitat de tornar grans amb el català com a primera o segona
llengua –en convivència bilingüe amb el castellà o amb la llengua de
l’altre progenitor–, amb totes les oportunitats inherents a aquest
aprenentatge.
En una versió anterior –que finalment he descartat per
massa ingènua–, m'imaginava que aquest perfil de persona a què em
refereixo –els pares i mares que de petits van avorrir o rebutjar el
català i que ara tenen fills nascuts aquí– anava fins i tot al
Correllengua per defensar el dret de la seva descendència a aprendre el
català a l'escola amb la facilitat, la naturalitat i fins i tot la
inèrcia de què ells no van gaudir per mor de les seves circumstàncies.
Tanmateix, com deia, la columna em va sortir massa naïf, així que, ara i aquí –que diria Mishima–, el meu desig
es limitaria, bàsicament, que aquests pares i mares respectin, com a
mínim, el component simbòlic del Correllengua i que, fins i tot, comprin
la possibilitat que un dia –ja sigui aquest diumenge o al Correllengua
de d'aquí a cinc anys– els seus fills vagin al Correllengua per
convicció, perquè –ells sí– estimin i integrin com a llengua pròpia la
llengua que els seus progenitors potser veieren com una obligació
farragosa. Perquè no podem esperar sumar entusiasmes arreu, però demanar
respecte és ben legítim.
Laura Gost, 5.5.2024
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada