Qui no ha mitificat la seva infància?... Jo vaig tenir sort... Les mestres tenien autoritat, les respectàvem. Però tinc la sensació que
els nois i noies érem més gamberros que els d'ara. O potser ens
deixaven que ho fóssim: ens renyaven sovint i alhora ens deixaven força
llibertat. Ens escapàvem del pati i en fèiem algunes de grosses. Teníem
marge per equivocar-nos i les mestres en tenien per castigar-nos. Això
ha canviat. La canalla està molt –massa– controlada i monitoritzada,
hiperprotegida, i els mestres també estan massa vigilats pel sistema.
Tot encotillat. Per totes dues bandes. I també amb la família.
Em guardaré molt de la nostàlgia. Perquè ara hi ha escoles
meravelloses. I el més important, no n'hi ha de desastroses, com sí que
passava als anys 60 o 70 del segle XX. El nivell mitjà sens dubte ha
pujat. Si fa 50 anys hi hagués hagut proves PISA, els resultats ens
haurien situat encara pitjor que avui, no en tingueu cap dubte. També
aleshores hi havia molta vulnerabilitat social –pobresa– i molta
segregació –immigració–. Les escoles...
capaces d’innovar sense perdre el nord, eren poquíssimes i tenien un
alumnat de classe mitjana autòcton. S'inspiraven en el record de la gran
tradició catalana, des de Montessori fins a Rosa Sensat. I no podien
comptar gaire amb l'administració: encara amb dictadura, la tenien en
contra... El que va marcar l’impuls renovador d’aquells anys va ser sobretot un
optimisme encomanadís, un compromís ciutadà transversal. Hi havia
il·lusió per sortir de la dictadura i construir un país nou, per
recuperar la llengua, per formar nois i noies que serien ciutadans d'una
societat més lliure i justa. Tot plegat aportava energia i valentia per
tirar endavant. Això realment és el que es troba a faltar. A l’educació
i arreu hem passat d'una creadora ingenuïtat utòpica a un emprenyat
derrotisme distòpic. Tothom està a disgust, el sentiment d'impotència i
desconfiança s'ha generalitzat. I així és molt difícil construir res...
Costarà recuperar la il·lusió, però és imprescindible fer-ho... Cal l'educació de sempre –treballar
els coneixements bàsics: lectura i matemàtiques– comptant amb les noves
eines –el món digital ha vingut per quedar-se– i les noves metodologies
–projectes, competències–. Cal més exigència? Rotundament sí. I això és
feina tant dels docents com dels pares. De nou la responsabilitat està
repartida.
Ignasi Aragay (fill de mestres), 10.12.2023
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada