(arafa...)
Alfonso Guerra posava com a exemple de la persecució del castellà que
els noms dels pobles, a Catalunya, estiguin (només) en català. No és que
estiguin en català. És que són en català. Arreu, els topònims són en la
llengua pròpia que parlava la gent quan es van crear. Cadascun en la
seva. Certament, alguns noms de pobles i ciutats tenen traducció a
d’altres llengües. En català diem Saragossa, en castellà Lérida i en
totes dues Londres. Però quan hi vas, a l'entrada de la ciutat hi posa
London. També hi ha ocasions en què sobre el nom real d'una població
s'hi sobreposa una d'aquestes traduccions a una altra llengua i, si és a
la llengua del poder, se li dona el caràcter d’oficial. Fa anys es feia
la broma que Franco volia canviar Maçanet de Cabrenys per Demasiado
Limpio de Cabritos. I al País Valencià van sobreposar al nom de la Vila
Joiosa un Vilajoyosa que té ben poc sentit en castellà. Però els noms
són el que són. I només se’n poden queixar els qui, com Guerra, consideren que només és veritable el
que és oficial, és a dir, el que té el poder darrere. Que les coses no
són perquè són, sinó perquè les publica el BOE.
Vicenç Villatoro 21.11.2020
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada