(arafa...)
La meva mare, de 96 anys, no acaba de portar bé que el seu Déu no sigui
important, central, en la vida dels seus fills com ho és en la seva. “No
sé què he fet malament, però no hi creieu... Cap dels tres”. Potser és
massa tard per fer-li entendre que, si bé no creiem en el seu Déu,
creiem en molts dels valors que inspira, i que hi creiem -precisament-
perquè no ho ha fet malament. El dogma fixa la fe, i fa que creences
imprescindibles per mantenir-se humà esdevinguin perilloses certeses;
que el que hauria de ser subjectiu i inefable sigui objectiu i litúrgic.
Converteix la fe en catecisme, i crea les condicions per a la
intolerància.
Però en cap procés civilitzador la fe precedeix el dogma: com menys
humans som més certeses necessitem, igual que els nens. Créixer vol dir
passar de venerar certeses a venerar misteris, de catecismes a fes. No
es creix passant de creure a no creure en res. Tota civilització, tota
persona, entra en crisi i decadència si, quan qüestiona el dogma, no
conserva l’essència de les creences que encotillava i estrafeia: si
perdent el dogma perd, també, la fe. De les creences que ens queden
-després d’aquest subtil i arriscat exercici- en podem dir laïcisme o valors republicans.
Albert Pla Nualart 25.10.2020
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada