No som al 1714 ni al 1939, però la majoria del país, que durant la
dècada de 2010 veia amb bons ulls una Catalunya més sobirana, viu el
post-Procés amb un sentiment de derrota i de frustració, que s'ha
escampat inevitablement perquè –sense ànim d’ofendre ningú– rere el
moviment sobiranista, que va fer possible la gran mobilització de l'1
d'Octubre, hi havia la part més activa de la població, la més decidida,
la més organitzada i la que més creia en el país. Aquelles cohorts de
ciutadans que havien de construir la Catalunya sobirana, en gran part,
formen ara una gran massa escèptica, que s'ha vist decebuda pels seus
propis conciutadans (els que van rebutjar el referèndum i van
aplaudir-ne la repressió), pels seus líders (que no van saber fer la
part de feina que els tocava) i per la democràcia espanyola, que els va
respondre amb violència i prou... Mentrestant, el país va fent i als cenacles on no fa gaire es discutia
apassionadament de política, ara es parla de com enfortir el país, de
salvar el català de les amenaces enormes a què s'enfronta, de millorar
la cultura, el teixit social, el territori, l'habitatge. Això és
política, i tant; però no té molt a veure amb el menú que ens ofereixen
uns partits catalans entotsolats, un govern autonòmic que només vol
perpetuar-se a través de l’anestèsia col·lectiva i un Estat on la
consciència democràtica és massa feble per enfrontar-se als poders
fàctics... molts catalans han decidit, potser sense dir-ho en veu alta, que torna a
ser el moment de deixar la política de banda i reprendre la vella
doctrina de “fer país”, des de la base, esperant que arribin temps
millors; nous lideratges, noves idees. Amb un Estat hostil i una
Generalitat sedada, toca arremangar-se i assumir que, com ha passat
gairebé sempre, el país és cosa nostra, de tots i de cadascú...
Toni Soler, 8.12.2024
