... sento que tot el que hem construït no ens fa feliços. En el nostre món
res s'acaba i tot porta a la cosa següent, i hi ha una soledat profunda
en aquesta incapacitat d’aturar el ritme... passa alguna cosa al nostre voltant, aires de misticisme, de necessitar
creure en el destí, en les premonicions, de retorn del tarot i de la
figura de la Sibil·la; cadascú que agafi el mecanisme de fe que li
plagui. La societat necessita creure en alguna cosa més, hi ha un tipus
de pensament espiritual que està reflotant. La lectura política de tot
això és, probablement, fàcil de fer i difícil de solucionar... la solució només pot ser aquesta: no ser persones que aguanten soles amb
els braços oberts, sinó mirar al nostre voltant i comptar amb els
altres per canviar les dinàmiques del món. Perquè segurament, si no ens
sentíssim sols, ens seria més fàcil trencar amb la lògica imperant que
ens estaborneix com a societat, i decidiríem la nostra fe des de la
voluntat i no des de la por...
Clàudia Rius, 23.11.2024
