Llegim a l’ARA, a propòsit de la revelació d’Ana Polo sobre el fet que
ara fa deu anys “el seu cap, Quim Morales, la va agredir sexualment”,
que “més de la meitat de les periodistes catalanes, un 54%, han patit
assetjament sexual a la feina al llarg de la seva carrera”.
Plena de desconcert i tristesa, haig de dir que tinc molts dubtes sobre
el que considerem agressió sexual o comportament inadequat o directament
fastigós. Per a mi el piquito d'en Rubiales, l'episodi de
l’Errejón (amb la dona que diu que l'ha agredit, i que, seguidament se'n
va a casa d'ell) o aquest que ens ocupa, un petó en un pàrquing, que
ella fa veure (perquè pensa que li ha de caure bé per tenir feina) que
és consentit, no són el que jo consideraria “agressions sexuals”. Tampoc
un piropo groller, com asseguraven unes banderoles de l'Ajuntament de Barcelona... Fa molts anys, molts, que m’arrossego pels mitjans i he vist de tot. Dones assetjades o titllades de putes, perquè si tenien tal programa era degut al fet que s’hi havien posat bé,
mai pels seus mèrits. Però homes (nois) assetjats o seduïts, també n'hi
ha hagut. I molts. A l’entreteniment català no hi ha hagut casos, que
jo sàpiga, de dones assetjant subordinades, amb finalitats sexuals, però
en llocs molt propers, sí. I per finalitzar. En aquest món de competició i egomania, el més dolorós, segurament,
és el setge laboral. I els crits, els insults cap als treballadors (la
majoria amb contractes d'obra, precaris) per part de l'estrella de torn,
fins a fer-los plorar, fins a fer-los desitjar no tornar mai, les
paraules sibil·lines i cruels, les desqualificacions en públic, l’abús
que fa la pèrdua de confiança en un mateix, i que han estat el pa de
cada dia fins no fa gaire, us ben asseguro que no tenen gènere. Ho han
fet homes i dones a homes i dones.
