Aquesta absència de privacitat a l'hora del sexe, que en realitat és molt primitiva (un animal no s’oculta, esclar, per a l'acte sexual), em sembla que és pròpia d’aquests temps que vivim. No us penseu que parlo com una vella escandalitzada. No estic escandalitzada, sí fascinada. Diria que avui tots patim una certa confusió, ens mostrem molt equívocs, en el terreny sexual. Penso en el cas d’Íñigo Errejón, per exemple. El “no és no” que li va dir una de les denunciants (ell en va fer cas) va ser dins d'una habitació, on hi havia un llit. Per a mi, entrar en una habitació (havent dit, esclar, moltes paraules abans, algunes potser tendres) és un codi, té un significat. Assistim a denúncies per abús sexual, que en privat considerem poc morals, banals i poc fonamentades. I assistim, a les discoteques i als programes com aquest, a perreos públics i tocaments també poc morals, banals i poc fonamentats. Passem de l’exhibició al puritanisme, tots i totes, en qüestió de minuts. Oferim i neguem, proposem sense paraules i ens ofenem si accepten sense paraules. Perquè les actituds, que compten com les paraules, i les mateixes paraules no valen res, ja no signifiquen res.
