Als religiosos, amb una vida entregada a l’espiritualitat i amb vots com
la humilitat o la pobresa, no solem associar-los a fenòmens tan
terrenals com la moda. Però és ben cert que, al llarg de la història,
l’Església catòlica ha estat una de les institucions que han sabut
emprar la moda d'una manera més magistral i efectiva.
L’especificitat de la indumentària eclesiàstica neix al segle IV, quan,
arran del desenvolupament dels monestirs, van començar a vestir-se
diferent de la societat civil. Per això, aquesta vestimenta conserva
avui dia l'estètica de l'època, quan els pantalons encara no s’havien
implantat en la moda masculina i la túnica en forma de T la duien tant
homes com dones. La túnica, com a record dels seus orígens, és el punt
de partida de la vestidura més essencial i ben dissenyada de la
indumentària eclesiàstica, la sotana, fixada com a indumentària bàsica
per infondre en els sacerdots un to imponent, seriós, senzill i auster.
Unes línies molt bàsiques, majoritàriament de color negre i sense
elements ornamentals per transmetre la renúncia als plaers materials i a
la vanitat, en pro del món interior. Un color negre que, a més, es
contraposa amb el blanc del coll, com a símbol de puresa de l’ànima.
Al revers de la moneda de la renúncia i l’austeritat sacerdotal trobem
els alts càrrecs eclesiàstics, amb el desplegament estètic de tot el
poder econòmic i polític de l'Església. Ornamentacions luxoses com
puntes de coixí, pells o joieria unides a teixits d'alta qualitat i
tints vermells i porpres –dels més cars, i per això reservats
tradicionalment a alts dignataris– han vestit bisbes, cardenals i papes.
De fet, la indumentària dels cardenals electes en els conclaves pot
arribar als 6.000 euros...
Sílvia Rosés Castellsaguer, 15.12.12024
