Quin futur ens espera com a persones grans? La manca de residències, amb llargues llistes d'espera, és un problema endèmic. Ara hi ha 12.000 sol·licituds no ateses. També hi ha gairebé 70.000 persones grans a la cua per rebre un ajut a la dependència tot i tenir-ne reconegut el dret... l’estat del benestar català no té prou capacitat per garantir el benestar de la nostra gent gran. L'esforç principal, tant econòmic com assistencial, acaba recaient en les famílies, i encara molt clarament en les dones. Però les famílies ja no són el que eren... i la família nuclear s'ha empetitit (pocs fills per cuidar els mateixos pares; o directament cap fill).
El problema és greu i no té fàcil solució. S'hi afegeix que en la majoria dels casos, les persones grans el que volen és viure la vellesa a casa seva, en el seu entorn familiar, el seu barri o poble... Però un model així, de proximitat i comunitat, requereix més recursos i molta coordinació entre els professionals mèdics i socials. Estem lluny d'això.
Per a qui es pugui garantir el dret a restar a casa, la residència ha de ser l'últim recurs, quan per raons físiques i mèdiques ja no hi hagi altre remei. Això no vol dir que no s’hagin de seguir creant places de residència...també caldria enfortir, via promoció pública o concertada, l’oferta de pisos assistits, amb zones de servei comunes, una altra manera de garantir una vida autònoma en un entorn amable d’acompanyament.
Tots aquests canvis ja estan sobre la taula, però no se n’està fent una autèntica prioritat política. Els recursos i les accions arriben amb comptagotes. Estem sobreenvellint a gran velocitat, però hi estem reaccionant amb exasperant lentitud...
Ignasi Aragay, 29.9.2024
