L’únic objectiu nuclear que ha aconseguit el PSC és endormiscar el conflicte, i de passada la política catalana en conjunt, cosa que afebleix el bloc independentista i, segons els càlculs dels spin doctors, afermarà l’hegemonia del PSC en els anys a venir...
El nou Pacte Nacional per la Llengua és un document que planteja un fort contrast entre la duresa del
diagnòstic i la moderació de les mesures que proposa. Per a un PSC que
fa un any pràcticament assumia el discurs de Ciutadans, suposa un
viratge notable. Però potser no n’hi haurà prou per revertir
l’emergència lingüística que vivim. Ara bé: amb els límits del marc
estatutari (de l’Estatut no votat, que és el que ens regeix) i de la
Constitució, no sé si es pot anar gaire més enllà. Tot el que no sigui
posar per escrit que el coneixement del català és un deure –com passa
amb el castellà a tot Espanya– és i serà insuficient. ¿Això pot
desanimar certa immigració hispanòfila, cert nombre d’expats que no es mouen de l’anglès? Potser és el preu que hem de pagar, i jo el pagaria sense dubtar-ho.
Tot el que no sigui sobirania, en resum, ens condemna a la subordinació
i, a la llarga, a la desaparició. I ara tenim un document –el Pacte per
la Llengua– que diu: “L’oficialitat del català és incompleta, es veu
afectada per reinterpretacions regressives i sovint no es pot exercir de facto
[...]. El català viu una oficialitat condicional que dificulta
l’exercici dels drets de la ciutadania i posa en perill el futur de la
llengua”. Clar i català.
Toni Soler, 18.5.2025
