L'Església es va apropiar de la festa del solstici convertint-la en Nadal. Però hi va aportar alguna cosa diferent i molt valuosa: en va fer també un moment de celebració del naixement, de les criatures, de les mares, de la tendresa i la innocència. Un dia per refer els vincles familiars, de tornada a casa, introduint així un punt d’emoció primigènia, que no tenien les celebracions antigues, centrades en una transcendència diferent, la màgia ancestral, no la humana de l’amor que es manté.
I aquest sentit de Nadal, em sembla, és el que cal preservar, siguem o no creients. Perquè en la nostra cultura, que cada dia celebra amb més delit el triomf dels més forts, gairebé no hi ha lloc per a la gent petita i la tendresa, que s’acaben considerant com allò que no s'acabarà mai, que se'ns dóna perquè sí. Com la natura mateixa. I cada dia comprovem de manera més clara que la tendresa i la innocència, com la natura, també poden ser corrompudes i anorreades.
Per això, en el debat de cada any sobre tradició i modernitat, caldria mantenir aquest sentit de respecte pel que neix, per l’humil, per la llum que sorgeix de la trobada. No sigui que, oblidant el sentit religiós, oblidem també un dels vincles humans més valuosos.
