... L'Església, al llarg del temps, ha estat terriblement hàbil en l'ús del
poder semiòtic de la indumentària, per tal de mostrar poder i
magnificència quan ha calgut i, paral·lelament, austeritat i
respectabilitat moral quan s'ha requerit...
Davant de la potència estètica de l’Església, què va passar a
Notre-Dame? Doncs que la voluntat de mostrar-se més oberts, moderns i
pròxims va matar l'autoritat i el to imponent. La mateixa sensació de
quan t’apareixen els pallassos Pallapupas als hospitals infantils, amb
bates de metge però amb detalls de coloraines i nassos de pallasso,
perquè els nens i les nenes oblidin la realitat i el dolor intrínsec del
lloc on són. Però, en aquest cas, caldran més que colors i dissenys pop
per oblidar el patiment tan profund que ha causat l'Església durant
tants segles, ja que nosaltres estem lluny de ser infants amb la
innocència i la credulitat intactes. Definitivament, l’Església
catòlica, si vol mostrar-se més pròxima, divertida i oberta, no pot
limitar-se a una renovació estètica, sinó més aviat a un sacseig profund
i determinant de la seva estructura.
Sílvia Rosés Castellsaguer, 15.12.2024
