Hi ha dos llibres de l'Antic Testament que sembla estrany que hi entressin. Els compiladors de la Bíblia van triar, entre un munt de suposades revelacions, o textos de savis i profetes, uns quants que els va semblar que s’avenien perfectament amb els dogmes que queden establerts en allò que els jueus consideren la Llei per excel·lència: el Pentateuc, o els cinc llibres de Moisès. Durant el procés d’elaboració del cànon bíblic, molts escrits van ser rebutjats –després passaria el mateix amb el Nou Testament–, i ara són considerats apòcrifs, però estan editats.
Els dos llibres que causen sorpresa són el Càntic dels càntics i el Cohèlet, que abans coneixíem amb el nom d’Eclesiastès. El primer és un llibre molt pròxim a qualsevol obra d’erotisme de la tradició oriental... un diàleg
encès entre un amant i una amada. (S'ha hagut de tòrcer molt la
interpretació per considerar aquest llibre com un escrit de caràcter
religiós.)...
L'altre és el Cohèlet un llibre tot ell pessimisme, que comença amb el famós verset (en llatí) “Vanitas vanitatis et omnia vanitas”... cap al final afirma una cosa paradoxal: “estudiar massa perjudica la salut.” Tanmateix, va entrar en el Llibre sagrat d'una religió que sempre s'ha basat en la lectura, l'estudi i el comentari de les Escriptures.
Jordi Llovet, 8.2.2025
