El conflicte entre Israel i els palestins és incomprensible si no es té
un mínim coneixement dels precedents històrics. Costa molt
interpretar-lo sense referir-se a enfrontaments anteriors que expliquen
els odis acumulats que esclaten periòdicament. D'aquesta manera, es pot
retrocedir fins al 1948, la data de la declaració unilateral
d'independència (DUI) d’Israel, recordada pels palestins com la Nakba
–la catàstrofe–, quan centenars de milers de palestins van perdre les
seves propietats i en van ser expulsats, començant l'itinerari d’exilis i
somnis de retorn que havia viscut el poble jueu en circumstàncies
anteriors. Jueus i palestins despleguen davant del món històries
paral·leles, però invertides.
Cal
tirar més enrere, com a mínim fins a la creació del moviment sionista,
als anys vuitanta del segle XIX, que va reclamar Palestina com la llar
del poble jueu on hauria de crear-se un estat propi... Des del somni sionista fins a la DUI d'Israel va haver-hi tres
generacions amb enormes patiments per als jueus, fins a l'horror de
l'Holocaust. Van ser les mateixes generacions que van anar
protagonitzant migracions de jueus des d'arreu d'Europa cap a
Palestina...
De què fugien? De les persecucions cristianes. Per als pobles cristians
d'Europa, i des d’èpoques alt medievals, els jueus havien estat el boc
expiatori de la còlera recurrent de les poblacions cristianes quan
s'enrabia en contra grans desgràcies: fams, epidèmies i
malalties inexplicables...
Aquesta trajectòria d’odi i persecució va ser típicament i exclusivament
cristiana. Només a partir de l’explicitació de l’objectiu sionista de
crear un estat jueu a Palestina van començar a aparèixer persecucions
contra els jueus en ciutats musulmanes. Durant prop de dos mil·lennis,
l'odi als jueus era cristià. Les terres musulmanes van ser espais
d'acollida dels jueus que fugien de les persecucions cristianes... Resulta ben dolorós veure que ara s'ha
invertit la situació des de tots els punts de vista: el conflicte ja no
és entre jueus i cristians sinó entre jueus i musulmans...
Que ara els culpables siguin els musulmans i que els cristians
apareguin com a defensors dels jueus és, històricament parlant, una
paradoxa. Vist des de la distància, sempre còmoda, i des de la raó
il·lustrada, el conflicte entre les tres religions anomenades del llibre
–les que tenen un llibre sagrat– és incomprensible. Ens remet sempre
als impulsos més primitius de l'ésser humà: l'odi a la diferència, l’odi al
desconegut i la deshumanització com eina de justificació del terror...
