Ha passat un quart de segle des que el 1999 Roberto Benigni va ser guardonat amb tres Oscars per la pel·lícula La vida és bella (millor
actor, millor pel·lícula de parla no anglesa i millor banda sonora). En
el discurs, emocionat i espontani, va agrair als seus pares haver-li
fet un obsequi fantàstic: "Ells em van donar el millor regal: la
pobresa!". Sí, la pobresa!
Ja aleshores, enmig del glamur de la gala i d’un canvi de mil·lenni optimista, va sonar com una dolça provocació. Avui, immersos en un món en què l'èxit es mesura en benestar material,
pensar que algú reivindiqui com un do, com un valor, el fet de viure
austerament a la majoria li deu sonar excèntric, per no dir directament
estúpid...
En aquest segle XXI dels prodigis digitals i les pors ambientals no
només l’aspiració general és a la riquesa, sinó que els magnats s’han
descarat. El que no se'n surt, el que es queda despenjat del progrés i
del benestar, diuen que s'ho ha buscat i el pinten com un delinqüent
potencial i una nosa social. El missatge dominant és el de la moralitat
meritocràtica darwinista: qui no és ric és perquè no vol... És el mantra trumpista: el qui és ric és que s'ho mereix i el qui és
pobre, també; sobretot si no és dels nostres per religió, llengua o
pell. Apa, fora!
Roberto Benigni va fer una poètica esmena a la totalitat a aquest
determinisme social classista... va declarar la pobresa com una benedicció, com una màgia.
Acompanyada, esclar, de l’estima incondicional dels seus pares, gràcies
a ella va esdevenir una persona empàtica amb el dolor dels altres,
amant de la bellesa dels petits gestos, feliç d'haver-se llaurat el seu
propi destí...
Ignasi Aragay, 2.2.2025
