Si haguéssim de seguir el parer vulgar, diríem que el Carnaval és el
punt màxim i l'apoteosi de l'alegria. Tanmateix, només cal reflexionar
una mica per adonar-se que l’alegria veritable no té res a veure amb el
Carnaval. […] Només hi ha alegria dins els límits de la contenció. Tota
alegria desbordada es converteix en una mena d'epilèpsia, en un esclat
de follia. I el Carnaval és, o bé una ficció, o bé una follia. En
essència caricatura i extralimitació. La terrible obligació de divertir-se...
I cap foll no és un home alegre, per molt que rigui, per molt que
salti, per molt que balli. Una de les manifestacions de la follia és
precisament l'alegria exagerada. En les festes del Carnaval homes i
dones riuen, s'engargamellen. Però tot això acaba en un doble cansament
físic i espiritual. L'alegria és una cosa ben diferent. És un estat serè
de l'ànima humana...
En la majoria dels casos, màscares, mascaretes i mascarots passen davant
la indiferència sorneguera de badocs i de vianants. Els badocs són els
únics ciutadans que troben en el Carnaval algun al·licient. La festa és,
en veritat, per als espectadors... La gent va a veure la gent... L'alegria sempre és sana. I si no és sana no és alegria. Per això no són
verament alegres els dies clapats pel Carnestoltes foll.
De l’article d’Antoni Rovira i Virgili (Tarragona, 1882 - Perpinyà, 1949) a La Publicitat (21-II-1928). Dibuix d’Opisso (Tarragona, 1880 - Barcelona, 1966) sobre el Carnaval del 1928.
