En l'època recent, coincidint amb el descrèdit de les ideologies, les opcions polítiques han anat desterrant el terme partit
i l'han substituït per paraules més abstractes, que teòricament
interpel·len el conjunt de la ciutadania (Podem, Junts, Vox, Ciutadans,
En Marxa, Germans d'Itàlia). Es tracta d’una moda semàntica,
però al darrere s'amaga una perillosa estigmatització de la pluralitat
ideològica.
El mot partit ve de part, és a dir, s’oposa per definició a qualsevol concepte totalitari. Els règims basats en aquest oxímoron anomenat partit únic
són dictadures. Això no vol dir que els partits no puguin tenir
l’ambició d’esdevenir majoritaris. Però la lliure concurrència de totes
les opcions els obliga a marcar-se límits i objectius...
Per a l’independentisme en general, la constatació que no hi ha relleu
generacional és un fracàs i això obliga els dos partits (JUNTS i ERC), i també la CUP,
a orientar-se al futur i no al passat. Amb independència dels
lideratges.
Toni Soler, 27.10.2024
