... en el cas de les xarxes el truc és que els debats estan orientats, que la major part dels debatents són bots o agitadors a sou, i que l’algoritme premia la bipolarització... mentre els més assenyats tenen por de manifestar-se... Els neocons nord-americans van aprofitar per rebatre el
feminisme, el multiculturalisme, l’antielitisme educatiu i també
l’intervencionisme de l'estat a favor dels més desafavorits. Però les
víctimes objectives del sistema feien molt bé de queixar-se, com ho van
fer dècades enrere els obrers sindicats, les dones sufragistes i, encara
abans, els negres i els indis segregats. Agradi o no, tots els avenços
socials de la història s’han aconseguit a base de queixes –que quan són
col·lectives organitzen vagues, bullangues o revolucions. No cal dir que els motius de queixa de les minories continuen vigents...
Les esquerres –en sentit ampli– hi han contribuït banalitzant el
concepte de víctima, sermonejant el personal, convertint cada gest
equívoc, cada frase desafortunada i cada malentès en una batalla
cultural, posant els valors ètics i morals (individuals) per damunt de
la tradicional defensa de la justícia social (col·lectiva)...
El victimisme és el combustible dels demagogs, els oportunistes, els aspirants a celebrity
i els conspiranoics. És l’eina de molts gurus de l’autoajuda, de models
pedagògics fracassats, de la perversió de l’antipunitivisme, d’una idea
molt laxa de la responsabilitat individual. Però és també, encara que
sembli impossible, la llavor d’un argumentari que utilitzen els
poderosos per perpetuar-se en el privilegi... Aquesta mena de víctimes sí que justifiquen la nostra queixa. I
ho deixo aquí, perquè començo a sospitar que aquest article s'està
desmentint a si mateix.
Toni Soler, 16.2.2025
