...un terç dels mestres i professors estan tan cremats que voldrien
canviar de feina. El pessimisme domina la professió. Potser és que
domina la societat en general i l'escola, tan porosa i sensible a
l’entorn, ho nota a flor de pell...
La crisi de confiança és general i universal. L'explosió comunicativa
(internet, les xarxes socials) fa que l’eco dels problemes no tingui
aturador, tothom pot fer sentir la seva queixa amarga, i compta el
mateix una opinió fonamentada que l'estirabot maliciós... L'ambient s'ha anat
enrarint, agrejant, encomanant.
Però hi ha hagut èpoques infinitament més dures que l'actual. No cal
anar gaire lluny. El segle XX, el de les dues guerres mundials –i aquí
d'una tràgica guerra civil–, el de l'Holocaust i el Gulag, ha estat en
termes de brutalitat i pèrdua de fe en la humanitat un dels pitjors de
la història.
En concret, en el camp educatiu, i malgrat els grans daltabaixos
descrits, la passada centúria va suposar un gran salt endavant, tant
d’alfabetització com de renovació pedagògica. Les escoles i els mètodes
són molt millors avui que fa cent anys. Han desaparegut els càstigs
corporals, la memorització pura i dura ja no és l'únic camí de
coneixement, s’ha potenciat la creativitat dels nois i les noies. En
aquest procés també hi ha hagut ingenuïtats, excessos i pèrdues, però en
conjunt el guany resulta palmari... (Continuarà)
Ignasi Aragay, 24.11.2024
