... Els Comuns estan obligats a una certa catarsi, perquè hi ha molta distància entre el moment actual i el seu prime, el 2015... És cert que en aquell moment els Comuns eren un moviment dopat. Dopat pels seus flirtejos amb l’independentisme (que es van revelar com a merament tàctics) i pel gran impuls del Podem de Pablo Iglesias. En aquell moment, molts catalans van veure en els Comuns una hibridació entre el sobiranisme més o menys matisat i l’impuls social sorgit del 15-M. Nou anys després, de tot aquell escenari no en queda gairebé res. Colau es va distanciar de l’independentisme tan bon punt li va deixar de ser útil... els Comuns, a l'hora de la veritat, han estat un cavall de Troia per a l'independentisme... Colau també va caure, com tota l’esquerra, en la dèria per guanyar les batalles culturals, mentre els grans problemes de la ciutat –especialment l’habitatge– van continuar oberts... Com també li passa al PP (i tard o d'hora li passarà al PSC), els Comuns depenen de les crisis cícliques del soci espanyol de torn. Aquesta és el gran desavantatge del dependentisme.
Amb el comiat de Colau s’acaba del tot l’etapa de la política somiatruites de la dècada del 2010, un moment en què a Catalunya semblava possible un canvi radical... Ara tant els Comuns, com ERC, com la CUP, còmplices i alhora víctimes del gir electoral a la dreta, estan obligats a a una cura d'humilitat i a dispensar una mirada generosa als seus veïns ideològics...
Toni Soler, 24.11.2024
