... Quan mor una persona gran, el consol és general: "És llei de vida", ens
diem. Això no s'emporta el dolor, però el fa més acceptable, i també
facilita els condols. Però quan no toca, quan se'n van persones joves,
és especialment difícil viure i acompanyar el dol, perquè ens quedem
sense paraules. Perquè és tan profundament injust que no sabem ni com
començar a expressar-ho. Una abraçada forta, les mans que s'agafen,
diran moltes coses durant la vetlla, però a la cerimònia necessitem
paraules perquè durant una estona més –sisplau, una estona més– aquella
persona encara hi sigui. Per això, a vegades fem el cor fort i ens
aixequem per dir unes últimes paraules sobre les persones que estimàvem i
que hem perdut, i que en realitat mai podran condensar-les: ni a elles,
ni al nostre dolor.
Pensant-hi, he arribat a la conclusió que aquest també és el paper de la
poesia als funerals... Em sembla preciós que
les paraules dels poetes siguin un recurs, una mena de salvació,
en moments tan foscos. Hi reconeixem les nostres vivències, el nostre
patiment, i fins i tot podem trobar-hi consol, i una mica d'esperança i
de bellesa. Tenen les paraules que ens manquen, les que no sabem dir,
però que ens són sempre tan necessàries, també davant la mort.
Anna Guitart, 30.11.2024
p.s. pensant molt especialment en la Maria, la Quima i en Quirze
