... Aquest és el text d'algú que s'ha emocionat veient com un equip ple de xavals formats a la Masia ha tret un orgull únic al coliseu blanc. Un orgull que el Reial Madrid mai podrà tenir, un orgull que només ens pertany a nosaltres, un orgull modelat des de la casa, un orgull que es resumeix en els brackets de color blaugrana que Lamine Yamal ha lluït al Bernabéu i que ha exhibit amb el tercer gol. Un orgull que explica que Iñaki Peña hagi fet un partidàs davant d'Mbappé. Aquest és text d'algú que s'ha emocionat veient com el centenar d'aficionats del Barça desplaçats a l'estadi blanc cantaven "Ser del Barça és el millor que hi ha"... Aquest és el text d'algú que ha cridat desesperat i s'ha esgargamellat quan Lewandowski ha fallat el hat-trick. Algú que ja havia començat a gastar la veu amb els dos primers gols d'un Lewandowski que, per fi, il·lusiona i marca en partits grans. Algú que encara patia una micona, un patiment tan català, tan de seguidor del Barça, però, al cap i a la fi, algú que ha acabat perdent la poca veu que li quedava amb el tercer i quarts gols. Dianes d'un Lamine Yamal que fins llavors no estava brillant com ens tenia acostumats, però que sempre hi és i d'un Raphinha decidit a convertir-se en una icona del barcelonisme. Aquest és el text d'algú que se li ha escapat un somriure murri per sota el nas quan l'àrbitre ha decidit que només s'afegirien dos minuts per frenar la sagnia. Algú que volia el cinquè. Aquest és el text d'algú a qui Hansi Flick, com a molts barcelonistes, els ha retornat l'emoció i l'orgull. El nostre orgull. Algú que s'ha emocionat veient que el Barça és un equip. Un gran equip. El seu equip.
