El sistema educatiu pateix una crisi llarga i profunda, però només ho
saben i sembla preocupar els que hi treballen. A qualsevol nivell,
primària, secundària o universitat, els professionals es fan creus del
baix nivell i escassa motivació amb què arriben i surten els estudiants.
Tots ens esforcem a trobar l’explicació, el perquè d'una mutació
negativa que, segur, és multifactorial. El tema transcendeix poc fora de
les aules i de les sales de professors, llocs aquests en els quals el
desànim s'ha convertit en malaltia, sigui en forma de burnout o de depressió... El concepte ensenyar s'ha
devaluat tant que ens obliga a mantenir un ritual el resultat del qual
és decebedor i gairebé inútil. Pocs dels estudiants a les aules mereixen
l’apel·latiu d’estudiants, donat que ja no és el que fan, no tant per
responsabilitat seva com perquè les metodologies imperants estableixen
que la funció dels centres educatius és una altra. Els coneixements
s'han convertit en secundaris; la memòria, l'esforç i l’aprenentatge han
quedat desterrats en favor del benestar emocional i les anomenades competències.
Els professors, desposseïts de la seva funció i lideratge, han d’actuar
com a animadors d’esotèriques dinàmiques de grup. No es pot suspendre,
ni corregir amb vermell, tampoc dir la veritat als ganduls que no foten
ni brot. Fins i tot, per no fer-los mal, s'ha popularitzat un mètode que
s'anomena “matemàtiques emocionals” que no fa que n'aprenguin, sinó que
no s'hi obsessionin.
El
pitjor que es podria fer és culpar els nois i noies de la generació Z,
que són els que ara arriben a les aules universitàries. Arriben amb les
condicions que se'ls han proporcionat per la societat, les famílies, el
sistema educatiu i la cultura imperant. No han llegit, no saben
escriure, no tenen cap mena de cultura general i ben pocs coneixements
ordenats i sistemàtics... (Continuarà)
Josep Burgaya,3.5.2025
