El 20 de gener, el senyor Trump prendrà el poder... Començarà el seu segon mandat, voltat de milionaris. Serà
el tercer d’una colleta de psicòpates que governaran el món: Putin,
Netanyahu i ell. Veurem què passa, desgraciadament.
Aquí, anirem fent la viu-viu, sotmesos a Madrid, com fa tants i tants
anys. El nostre país s’anirà disgregant a poc a poc, la nostra llengua
s’anirà escolant per les clavegueres del tant me fa i acabarem parlant
una llengua calcada de l'espanyol, i tots tan feliços, arronsant les
espatlles, convençuts que és el nostre destí, que no s'hi pot fer res.
El peix gros s’empassa el menut, ja se sap, les llengües es moren com
ens anirem morint tots. Una llagrimeta més o menys fàcil, i un dolor més
o menys profund...
Assegut en un banc, tanco els ulls. Veig ruïnes de cases, munts de runa
on hi havia hospitals i escoles. Sento la por que s'escampa per les
meves venes, la incertesa de la mort que administra qualsevol funcionari
de qualsevol exèrcit, que rep ordres. La cadena de l'horror. Veig
criatures d'ulls esverats, que ploren i que ningú no consola. Veig dones
arrapades a un farcell blanc amb formes humanes. Tacat de sang, vessada
per a no res. Veig buldòzers arrancant oliveres. Política de
desertització, en diuen. Veig gent que fuig, que no sap on va. Que no va
enlloc, perquè ja no hi ha lloc.
Obro els ulls, esclar, torno a la pau desesmada d'aquest migdia dels
gossos que passegen amb els seus amos vora mar. Torno a la meva
incertesa. Passa un xicot negre ben plantat amb una noia blanca i un nen
mesclat. Semblen feliços. Un senyal d’esperança?
Narcís Comadira, 4.1.2025
