Temps complicats. Tot és el que sembla: una enganyifa dels de dalt... Tampoc no et pots refiar del mòbil: no hi ha dia sense la notícia d'algú que va pensar-se que la trucada era del banc i al cap d'una estona se li havien esfumat els estalvis...(el primer manament dels escriptors de discursos polítics és encabir-hi problemes de la gent normal), “i això amb cinisme, si cal, i un cert sentit del caos”.
“Un cert sentit del caos”. Caram. La desconfiança s'estén. Conversa sentida a la parada de l'autobús entre dues senyores grans: “Jo ja no miro les notícies, perquè tot són desgràcies”. “Això de donar-nos males notícies ho fan perquè ens morim abans i no ens hagin de pagar les pensions”. “Però jo no em penso morir, eh?” Aquesta és l’actitud.
