Quina relació ha tingut amb el marxisme historiogràfic?
— El marxisme és una de les dues influències que m'expliquen. L’altra és la formació religiosa important que no he abandonat mai del tot. Soc creient. Són els dos humanismes fonamentals que expliquen Europa. La democràcia cristiana i el socialisme. Avui ens estem allunyant d’aquestes nostres bases i arrels...
Com es va forjar la Barcelona capital? Com s'arriba als Usatges, el Consell de Cent, el Consolat de Mar i la Taula de Canvi?
— Tot incendi parteix d'una guspira. La guspira va passar l'any 714, quan els musulmans que havien anat ocupant la Península entren a la part de la Tarraconense que serà la futura Catalunya. L'única ciutat amb prou pes per fer-los front era Tarragona, la Tàrraco romana. I és pràcticament l'única que prenen a l'assalt. El bisbe de l'època fuig a Itàlia i la classe dirigent de la ciutat, si no mor en la resistència, també es dispersa. Els musulmans segueixen amunt cap a Barcelona, que segurament no va resistir. Es va rendir i, per tant, va conservar íntegra la seva estructura defensiva. La classe senatorial de la ciutat que tenia grans propietats al camp no va ser obligada a fugir i segurament va coexistir amb la guarnició musulmana.
Llavors, la guspira és una rendició mil anys abans de la rendició del 1714?
—
No ho havia pensat, això. El cas és que quan, menys de cent anys
després, el 801, Guillem de Tolosa i el jovenet Lluís el Pietós entren a
Barcelona, la ciutat sí que ha resistit, fent causa comuna amb els
musulmans, amb els quals possiblement la relació no era dolenta: no els
imposaven tributs massa forts. En canvi, hi havia mala relació amb els
francs. Van resistir quasi un any i, finalment, quan pacten s'ho cobren
respecte a les lleis, etc. Els francs de Carlemany van adoptar una
política que no és única de Catalunya: si no hi havia resistència total,
si hi havia capitulació, es respectava un nivell d'autoritat, de
propietats, etc. Aviat tindrem a Barcelona a vegades comtes francs, a
vegades hispanogots. Barcelona serà la gran capital de la frontera de
l'imperi al sud dels Pirineus. I en les disputes amb els seus parents,
el comte de Barcelona acabarà dirigint l'hegemonia i constituint un
principat.
El 1250, en l'època de la gran expansió mediterrània, com vivia un pagès a Catalunya?
— Tendim a imaginar un ésser molt explotat. I no dic que no ho fos. Però no era un esclau, de cap manera. Tenia uns drets reconeguts. El senyor no podia fer el que volia amb un pagès. No hi havia pagès sense senyor, estava sotmès al dictat senyorial i, per tant, no ens ha d'estranyar que els pagesos es revoltessin. Però precisament es van revoltar perquè dins la classe pagesa hi havia una mena aristocràcia: pagesos prou rics i poderosos per fer de prestadors dels seus senyors i tenir càrrecs de responsabilitat al capdavant de la comunitat. Els senyors havien de vigilar perquè els pagesos asseguraven el seu modus vivendi. Entre el senyor que de seguida va poder anar a viure a ciutat i el pagès que pagava rendes, qui les cobrava era un altre pagès. Els pagesos rics arriben a tocar poder. Les viles reials estan representades a les Corts i els pagesos hi poden ser presents, cosa que en els moments de màxima tensió els nobles no poden suportar.