“Som com nans a espatlles de gegants, si podem veure més coses que ells
no és degut a l'agudesa de la nostra vista, sinó a la seva altura”.
Aquesta imatge, creada probablement per Bernard de Chartres, ha
travessat els segles. La va recollir Newton a la seva àcida polèmica amb
Robert Hooke, el seu antagonista més entusiasta i càustic. De Newton la
va prendre Stephen Hawking en escriure el seu llibre A espatlles de gegants,
on ens explica que així com ell es recolzava en Einstein, aquest es
recolzava sobre Newton, Kepler, Galileu, Copèrnic… fins a arribar a
Hiparc de Nicea, que va ser qui ens va deixar a tots el cel en herència... Per a Newton, el domini del saber precedent era la clau de nous
descobriments científics... Sense memòria no hi ha
genialitat... Tot seguint Newton, Daniel Dennett recorda a la seva biografia (He estat pensant)
que, a diferència dels artistes, cap científic és insubstituïble: "Treu
Shakespeare, Chaucer o Mozart, i eliminaràs la creació arbitrària d'una
ment humana única; treu Newton, Darwin o Einstein, i no eliminaràs res
que a la llarga la ment en general no pugui substituir". Té raó. Les ciències fan patents les veritats que ja estaven d'alguna manera
latents en el saber precedent, mentre que els artistes creen, fan
aportacions inèdites al món de la vida...
La tecnociència sap cap a on orientar-se; el que no sap –ni la preocupa– és si el que persegueix és bo o dolent. La ciència no és filantròpica. No sabrem mai quins perills pot haver-hi amagats en la darrera conquesta científica. "El perill és intrínsec. Pel progrés no hi ha cura", diu a Maniac. La ciència i la tecnologia no són, però, el tot de l'home. Per aquesta raó necessitem que els artistes, els filòsofs, els poetes... continuïn oferint-nos imatges genials de permanències antropològiques. La necessitat de les humanitats és urgent.
