... en l'ordre moral, Catalunya posseeix un solatge que no és ni budista, ni
jueu ni musulmà, sinó cristià. Tant se val si la ciutadania practica o
no els rituals d’aquesta religió: com totes les creences, el pòsit que
deixa una religió ancestral deixa una empremta que no desapareix
fàcilment en el si d'una societat.
Per això en plenes festes nadalenques la paraula més lògica en el discurs del president, agradés o no, era fraternitat i no amistat. L’amistat, que va ser una paraula d’enorme valor en la Grècia clàssica (philia), va ser substituïda, a la religió cristiana, per la germanor (del grec adelphos):
a Grècia designava més aviat els membres d'una mateixa comunitat, però
el cristianisme la va transformar en paraula de caràcter universal. Els
capellans no s’adrecen als fidels amb l'expressió “estimats amics”, sinó
“estimats germans”. La fraternitat es va convertir en un element
fonamental de la moral cristiana, i més encara de la catòlica, religió
que pren el nom de la veu grega katholikos, que té a veure amb la universalitat, no amb la tribu.
Quan Torras i Bages va
encunyar l'expressió “Catalunya serà cristiana o no serà” –lema gravat a
la façana del monestir de Montserrat–, no pressuposava que tothom
aniria a missa cada diumenge: només volia dir que els fonaments de la
nostra societat eren cristians, i que sobre aquests fonaments s’havia
d’inspirar tot ordre social i polític al país... el contrari de la fraternitat és l'odi ...
Jordi Llovet, 4.1.2025
