Vivim entre l’orgia i l’apocalipsi?
Després de l’orgia hem perdut capacitat de sorpresa. No ens sorprèn que... Tom Peters, de 32 anys, es consideri transespècie i afirmi sentir-se com un cadell dàlmata... Ni que Sonja Semyonova es declari “ecosexual” i mantingui una relació eròtica amb un arbre... ja no ens sorprèn ni la nostra manca de sorpresa...
Respecte a l’apocalipsi, sembla evident que els col·lapsòlegs ocupen càtedres universitàries i que hi ha gent molt saberuda que ens assegura que els humans som un organisme patogen del planeta. Si la ciència-ficció és la mitologia de la tecnologia moderna, llavors, com diu Ursula K. Le Guin, és un mite tràgic. L'esperança sembla haver abandonat el seu honorable lloc entre les virtuts per ocupar-ne un entre els vicis. Tant és així que és vista per certs ecologistes com una expectativa enganyosa, un aferrament a allò que no es pot aconseguir. És, ens diu Lauren Berlant, un optimisme cruel, perquè reforça el mateix sistema. Caldria, llavors, aprendre a viure sense esperança i concentrar-nos en allò que volem ser davant la catàstrofe i la ruïna. El posthumanisme i el transhumanisme s'han tornat ideologies respectables...
“És millor ser un home insatisfet que un porc satisfet; és millor ser un Sòcrates insatisfet que un boig satisfet”. John Stuart Mill considerava evident que cap ésser humà als seus cabals voldria canviar la complexitat de la seva vida per la vida lineal d'un feliç imbècil. Això és exactament el que sembla que ha deixat de ser evident.
